Diumenge V B de l'any (06/02/2012). Reflexió
La
litúrgia d’avui ens crida a la compassió. En Job,
primera lectura, vivim les lamentacions pròpies de qui pateix. Job desitja, com
tot esclau, poder descansar a qualsevol ombra encara que sigui just per una
estona. Job manifesta que passa moltes nits en blanc, amb els ulls oberts.
Troba que les nits són molt llargues i espera amb ganes que es faci de dia. Job
mira Déu, i li diu: “Recorda que la
meva vida no és sinó un respir”. Job espera compassió de part de Déu.
Ell demana a Déu “la raó del seu sofriment si la vida és tan curta!”.
Marc en el seu evangeli ens presenta com Jesús dóna la mà
a la sogra de Pere quan aquesta jeu a causa de tenir febre. I, a més, Marc ens
presenta Jesús com, ja arribat el capvespre, no s’atura de rebre malalts.
Expressament diu: “Tota la ciutat
s’havia reunit davant la porta, i ell curava molts malalts de diverses
malalties”. I Sant Pau, enviant una carta als cristians de Corint, els
diu que “per guanyar els febles ell
s’ha fet feble també”. I manifesta, demostrant la seva categoria
cristiana i fidelitat a Jesús: “Tractant-se
de l’evangeli, estic disposat a fer tot el que faci falta per poder-hi tenir
part”.
És per això que el salmista (salm 146) canta i prega així: “Lloau
el Senyor, dóna bo de cantar! Ell reconstrueix Jerusalem, ell arreplega els qui
viuen dispersats a Isarel”. El salmista, ja a l’Antic Testament, té una
imatge molt justa de Déu, molt autèntica: Déu
és compassiu, Ell és qui reconstrueix, equi cura, qui embena les ferides, qui
cerca l’ovella perduda, qui acompanya a la mare viuda, a la dona samaritana, a
les germanes de Llàtzer que ploren la seva mort.
Avui escoltam de nou els
clams dels Jobs actuals: persones que no tenen feina; pares
preocupats per poder donar cada dia menjar als seus fills; persones que no
saben com arribar a final de més, no saben com poder pagar la factura de la
llum, de l’aigua o del gas; algú que toca a les portes dels seus familiars o
amics, o d’una Parròquia qualsevol, perquè no té per pagar es lloguer...
Càritas parroquial i
diocesana fa molt davant les queixes, les mancances, les lamentacions de tants,
avui. I hem de donar gràcies a totes aquelles
persones que amb la seva ajuda econòmica, de menjar, de temps com a voluntaris,
fa possible les diferents tasques que dur a terme Càritas. Però mai ens hem de cansar de fer, de compartir, de ser solidaris i de
ser-ho més i més. Els qui som cristians hem de tenir present sempre, però
d’una manera molt especial en aquestes hores actuals, aquella màxima de Jesús:
“Sigau
compassius com el Pare del cel és compassiu”
Si llegim els evangelis de Marc, Lluc,
Mateu i Joan, ens adonarem que Jesús és compassiu, viu abocat a l’atenció
d’aquells que més pateixen. Jesús mira amb bondat total als estrangers o
immigrants, als orfes i a les viudes, als malats físics, als malalts psíquics i
mentals que el poble afirma que estan endimoniats... Jesús mai passa de llarg
davant qualsevol persona que pateix.
Noltros, com Jesús, hem de ser compassius,
hem d’estar atents als altres, hem de donar la nostra mà per ajudar a que uns
altres refacin la seva vida, com Jesús la dóna a la sogra de Pere perquè
s’aixequi des llit i continuï amb la seva activitat diària.
Quina sort el dia en què ens trobarem
davant Déu si, mirant les nostres mans, Déu veu gravades en elles les marques
de moltes altres mans que hem intentat ajudar.
Benaurats els compassius perquè un dia
seran compadits.
J. Bosco Faner
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada