7 de setembre de 2012

EL SILENCI DEL COR


         Aquesta és una expressió molt afortunada. El P. Nicolás, actual superior general dels jesuïtes, la va plasmar no fa gaire en una carta, i val la pena intentar anar-hi pouant.
         Silenci del cor és en principi tot el contrari del brogit del cor, sorolls, tensió, pensaments paràsits, batibulls pirata i descentraments sense ni trucar a la porta. El silenci del cor intenta buidar tot aquesta remor, anar desfent tants de crits i cercar una certa quietud interior. No sempre s’aconsegueix.
         Ajuda en primer lloc centrar-se en la pròpia respiració. El seu compàs, renovació i obrir i tancar ...fan que el cor lentament pugui anar acomiadant tantes visites inoportunes.


         Després pot ajudar un cert coratge per dir al que encara resta a dintre: “si us plau, marxeu. Ara tinc una cosa més important per fer.” Alguns marxaren, són bons minyons. Altres caldrà fer-los fora. Sense estridències, però amb convicció.... i de vegades molta paciència.
         Sembla que finalment ha entrat la quietud. Ens envaeix una sensació de descans. Un repòs especial. La cambra ha quedat buida. Ni pensaments, ni imaginacions, ni angoixes, ni... res. Ha entrat el silenci del cor.
         Cal seguir vigilant, ja que en qualsevol moment pot donar-se una intromissió inesperada. Amb suavitat i energia tindrem que apartar-la; també amb certa elegància perquè una cosa fonamental en la vida de l’esperit interior és que ens tractem bé a nosaltres mateixos.
         Suposem, doncs, que fa ja una estona (no cal quantificar-la) que experimentem el silenci del cor.  Sembla que és una buidor confortable, una teràpia espiritual. Cert. Què bé, no?
         Suaument del fons mateix del que en diem buidor va sorgint una presència. No parla, no emociona, no vol res. Senzillament és. Hi descansem. El silenci augmenta, pren distància de la realitat ambiental. Estem amb el que és.
         Finalment quan sembla que  acaba la meditació resulta que estem aprenent varies coses: el silenci del cor es pot viure fins en el soroll extern, el silenci del cor ens ha obert a rebre una iniciativa que no procedeix de nosaltres mateixos. Déu hi és dintre de nosaltres, el mateix que vol ser trobat a fora. El silenci del cor ens ha comunicat coneixement no verbal. Saps més enllà de mots i escrits. Ni ho sabries explicar. Silenci demana silenci, i porta per comunió al “més amor”.

Jesús Renau

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada