Diumenge V de Pasqua. Reflexió

        

Com sempre, les lectures bíbliques d’aquest diumenge V de Pasqua, ens conviden a tenir present no poques coses i, a més, ens ajuden a reflexionar a partir d’elles.

            La primera lectura, Fets dels apòstols 9,26-31, ens fa fixar molt atentament en el que li pasa a Saule, sant Pau per entendre’ns, just quan s’ha acabat de convertir al cristianisme. Ens diu que

-A Jerusalem “intentava” incorporar-se als creients, però aquests no creien que s’havia convertit i el marginaven perquè no se’n fiaven. Tot i així un d’entre ells, Bernabé, i se’ns diu el nom perquè la seva actitud els va calar fortament, el va prendre pel seu compte, i el presentà als apòstols recalcant la valentia que havia tingut Saule de predicar a Damasc en el nom de Jesús, a qui havia conegut precisament fent camí cap a Damasc.

Gràcies a la valentia d’una sola persona de la comunitat, tots ells van escoltar seriosament el que no havien considerat, i d’una actitud lògica de refús perquè Saule fins feia poc els havia perseguit en nom de les autoritats jueves, passen a creure i a confiar que Déu pot provocar en el cor de qui sigui, un canvi radical i positiu.

Us dic de cor que aquesta experiència viscuda pels primers cristians m’ha tocat el cor. I és que, quan feia pregària, tenint present aquesta escena, m’ha entrat a la Parròquia un de tants que avui no tenen feina i m’ha demanat una borsa de menjar perquè no tenia res. En aquestes circumstàncies, he pensat “me’l crec o no me’l crec”?, ha cercat de ver feina o no n’ha cercat? I he conclòs que el millor era confiar amb la seva paraula i fer-lo sentir integrat a una comunitat que ha entès que, avui per avui, compartir no és  només una acció caritativa sinó una obligació evangèlica.

I, quines coses!, quan he encetat la lectura i la pregària de la segona lectura m’he trobat que la primera carta de Sant Joan, 3, 18-24, diu clarament: “Que el vostre amor no sigui només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat. Pensau –ens ve a dir sant Joan, que el manament de Déu no és altre que aquest: “Creure i confiar en Jesucrist i estimar-nos els uns als altres tal com ell ens ha estimat.

I aquí és quan la nostra consciència ens fa fixar-nos en un munt de coses, tenint present la primera i la segona lectura:

-Acollim correctament a qui ens arriba a la comunitat, a la Parròquia, pel que sigui?. Ara mateix, mentre estic reflexionant i pregant, una dona ha entrat per demanar-me a quina hora feixem una missa Funeral. L’he tractada bé? Li he contestat correctament? Surt de la Parròquia satisfeta per l’atenció que li ha brindat?

- Acollim correctament qui ens demana el baptisme, qui ens demana celebrar entre noltros qualsevol dels sagraments? Una dona d’uns trenta cinc anys, després d’haver batiat el seu fill, m’ha demanat rebre ella el baptisme. I sent que l’he d’acollir amb total confiança. Amb la mateixa que va acollir Bernabé a Saule. Amb la mateixa que demostra que els cristians no hem d’actuar sobretot per raó del que és lògic, sinó des de la confiança que tenim posada en Déu. Déu, segur, podrà en moltes ocasions fer molt més que noltros i més si, en el que hem de dur a terme, hi tenim certes reticències.

Finalment, l’evangeli que és de sant Joan, capítol 15, ens insisteix que el que vertaderament importa a tots els batiats és que visquem units íntimament en Jesucrist. “Jo som el cep veritable –diu Jesús als seus deixebles- i el meu Pare és el vinyater. La sarment que no dóna fruit en mi, el Pare la talla, i la que dóna fruit, l’esporga i la fa neta perquè encara en doni més”.

L’actitud de Bernabé és per a mi, en aquest V diumenge de Pasqua, l’actitud central de la litúrgia.

Segur que en Bernabé hi havia dues actituds que hem de voler viure també noltros: una estima profunda a qui ens arriba a l’església per la necessitat o per les ganes que sigui, i una confiança total en Déu. Confiança resultat de la seva pregària sincera i continuada.

Imitem a Bernabé. 

J. Bosco Faner