Diumenge de Rams - Reflexio/glossa

Diumenge de Rams en la passió del Senyor. A mitjan capvespre, Jesús va clamar amb veu potent: “Elohí, Elohí, lamá sabaktaní”. Que significa: “Déu meu, Déu meu, perquè m’heu abandonat?”. Mc 15,1-39

En coherència amb l’idea representada en les  temptacions superades al desert en el I Diumenge de Quaresma, en la que ens donàvem compte de que la naturalesa materialista i supèrbia que de vegades ens governa, ens condueix a l’infern de l’infelicitat ...

En consonància amb el plantejament representat en la transfiguració del Senyor al II Diumenge, en que posa de relleu la remodelació interior que podem percebre per mitjà del “retir” – “contemplació” - “recolliment” – “comunió amb la natura” – “agraïment” – “pregària” ... I de la necessitat de combinar la captivant sensació de la vida contemplativa  amb “l’acció” de vegades complicada que significa davallar del mont Tabor ...

En connexió amb l’afirmació del III Diumenge de Quaresma, referida al propi cos de Jesús de: “destruïu aquest temple i jo l’aixecaré en tres dies” ...

En cohesió amb l’argument exposat al IV Diumenge, que quan anteposem els interessos personals als comuns, ens posem a mercè d’una felicitat tant efímera que sol arribar a degenerar cap a tal aferrament a lo material, que ens podem arribar a convertir en capaços de consumar actes de reconeguda vilesa fins i tot per els més insensibles personatges, fent-nos enfora així de la plenitud d’allò a lo que en diem Déu ... I per tal de mantenir davant dels altres, aparences més nobles, arribem a preferir la fosca on passem desapercebuts, que la llum en la que tot el nostre ser queda a la vista ...

En concordança amb l’actitud de Jesús poc abans de la seva passió al V Diumenge, acceptant i estimant les greus dificultats que se li atracaven, i comprenent que seria molt més benaurat acceptant la tornada al Pare que resistint-se ...

Miro al crucificat desposseït de tot:

De la seva dignitat ... de la seva reputació ... de tot suport ... Desposseït fins i tot del seu Déu ... mentre contemplo aquest cos sense vida, poc a poc vaig comprenent que estic contemplant el símbol de la suprema i total alliberació. En el fet mateix d’estar clavat a la creu, adquireix Jesús la vida i la llibertat... Així idò, contemplo ara la majestuositat de l’homo que s’ha alliberat a sí mateix de tot allò que ens fa esclaus, que destrueix la nostra felicitat ...

Jesús a la creu, paradoxalment ès l’homo lliure de tots els llaços; Es converteix, per tant, en el símbol de l’alliberació interior de tot allò a lo que esteim fermats ...

I jo em demano:

Ès alguna cosa més que l’homo lliure ...?

Ès Jesús el meu literal salvador o em remet a una realitat misteriosa que l’ha salvat a ell i em pot salvar a jo ...?

Arribaré alguna vegada, Senyor, a accedir a la font d’on flueixen les teves paraules i la teva sabiduria ...?

Aconseguiré a topar algun dia amb el manantial d’on brolla el teu valor ...?

Observant tota la Passió

Puc arribar a albirar

Que en aquest món caminar

Per fer be ès ocasió

Però per arribar a la perfecció

El meu cos veig un mitjà

I no m’hi puc aferrar

O serà limitació.

Bep Guardia