IV DIUMENGE DE QUARESMA. REFLEXIÓ

El segon llibre de les cròniques ens presenta, diumenge, una lectura sintètica en clau teològica de la història del Regne de Judà. El poble d’Israel es desentén de l’Aliança feta amb Déu, ell es deixa endur pels ídols.El temple de Déu està contaminat. I a la infidelitat creixent del poble, Déu es presenta amb un amor fidel. Déu envia profetes amb la intenció de que el poble recapaciti i, de que el poble retorni a descobrir Déu passant pel sofriment.


Déu és manifesta sempre fidel. St. Pau dirà als cristians d’Efes, que “Déu és ric en amor”, que “Déu ens salva per gràcia”. Tota la revelació ens recorda la fidelitat de Déu i la nostra infidelitat. Tota la història de la salvació ens comunica que sols aconseguirem la salvació, la nostra salut personal, la nostra felicitat, si som capaços d’assumir el patiment i de trobar-ne sentit.


El poble d’Israel, exiliat a Babilònia, viu la felicitat del retorn a la seva terra i de la construcció del Temple de Jerusalem, després de passar per l’angoixa de l’exili i de trobar-se estrany en una terra estrangera.


L’evangeli de Joan, ens dóna a conèixer la resposta de Jesús a Nicodem: “El Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen en ell tenguin vida eterna. Déu ha estimat tant el món que ha entregat el seu fill únic”. 


Pas a pas arribam a una conclusió: “Coneix la felicitat qui coneix el patiment”. És feliç qui ha passat victoriós per la prova d’una creu qualsevol. És impossible trobar la felicitat, entre noltros, si no passam per la prova d’una crisi, d’alguna cosa que trastoca els nostres plans... Si no passam per la prova d’un contratemps, d’una temptació, d’una circumstància que a primer cop d’ull ens és antipàtica i no l’escollim espontàniament.


Aprenem a base d’esforç, de rectificacions, de reflexions, fins i tot a base de plors... Aprendre és un plaer, ningú ho dubta. I el plaer d’aprendre ens ha d’acompanyar constantment i l’hem de tenir present quan l’aprenentatge ens costa i ens ve costa amunt. Ningú coneix l’adultesa de cap persona que no hagi passat abans per la lluita de proves gens fàcils durant la seva infància, adolescència i joventut.


Ningú coneix l’estabilitat d’una parella qualsevol que no hagi compartir moments de dificultat i de crisi.Jesús sols va conèixer i viure la resurrecció després de passar per la prova de la creu.


No hi ha vida allà on no hi ha experiència de mort. No hi ha amor allà on no hi ha experiència de perdó. No hi ha resurrecció allà on no hi ha experiència de passió. Així som. Així és la vida.


En Jesús se’ns ofereix la visió concreta i desconcertant de l’amor de Déu. Si tenim els ulls fixats en el crucificat, poc a poc, com a font viva, ens calarà el testimoni de l’Esperit (Gál 2,20): “Jesucrist m’ha estimat, ha viscut, ha patit i ha estat crucificat per mi”.


Jesucrist ha estat fidel al Pare fins el final a fi d’obrir-nos el camí de cel. La seva vida, el seu viure a favor dels altres, el seu entregar la vida pels altres, ens fa sentir el desig de ser sants, de ser persones totalment donades als altres.


Noltros també desitjam, com el Pare, tenir entranyes de misericòrdia. 


L’ideal de Jesús no és dolor o el patiment. L’ideal de Jesús és acompanyar, donar vida. El cristià mira la creu, veu el dolor de Jesús i diu: “Aquest dolor és una paraula a favor del dolor de l’home, que no pot tenir cap altre nom més que el de la creu”.


Viure té significat si comporta dolor. La resurrecció de Crist m’ho recorda tant en quant és l’èxit d’un patir i d’un morir que no ha posat mai en dubte el sentit de la vida.

J. Bosco Faner