Diumenge de Rams. Reflexió

             

Amb el Diumenge de Rams, l’Església medita i viu el misteri de Jesús crucificat, sepultat i ressuscitat, el qual, entrant a Jerusalem, anuncia humilment el seu poder: la seva passió el portarà al seu triomf real. Nosaltres, just a l’inici de la Setmana Santa, duem palmes i rams d’olivera a les mans, com a signe de que Crist, morint en Creu, va triomfar com a Rei.

            La lliçó és clara. No hi ha triomf sense esforç, no hi ha victòria sense servei, no hi ha resurrecció sense passió. La litúrgia de la benedicció i de la processó de rams anticipa el triomf de Crist, rei pacífic i humil que entra a la ciutat de Jerusalem aclamat messiànicament.

            Ell és el Servent fidel que ha escoltat la Paraula del seu Pare. L’ha escoltada i la feta vida. De Jesús se’ns diu en els evangelis que, amb freqüència, es retirava a un lloc solitari per a pregar. La seva actitud l’expressa amb tota claredat el capítol 50 del llibre d’Isaïes: “Un matí i un altre, em desvetlla l’orella, perquè escolti com un deixeble. El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere”. I és que, tan sols qui escolta la Paraula de Déu està en condicions de poder-la proclamar.

            I com va succeir a la tradició profètica, l’acció d’escoltar la Paraula de Déu li va suposar conflictes: animar als cansats  vol dir denunciar els qui són causants de tantes fatigues. Deixondir la consciència dels qui viuen feliços i despreocupats, porta implícitament menyspreus i persecucions. Demanar fidelitat als qui van contracorrent, exigeix adquirir capacitat per sentir-se tot sols i marginats més d’una vegada, ...

Escoltar la Paraula de Déu, ser-li obedients, no és caminar còmodament per la vida. És més bé, viure passió. És escoltar un tipus de befes, burles, insults, mentides... com les que va escoltar Jesús camí cap el Calvari. És patir un tipus de soledat, com la que va viure Jesús entrant a la recta final de la seva obediència. Però a qui ha escoltat Déu, com el va escoltar Jesús, res de tot açò minva la seva convicció de seguir avant. 

            El diumenge de Rams som cridats no per a recollir rams d’¡olivera i assistir a una processó. Som cridats a contemplar en el seu conjunt el misteri pasqual i a participar i en el drama de la passió per a salvar el món. Som cridats per a descobrir les diferents actituds que hi ha en el camí de la vida i veure quina és la nostra: Som com Pilat que es renta les mans? Som com els grans sacerdots que reclamen la crucifixió dels justos? Som com aquells que, per estar al costat del poder, no ens importa acusar falsament? Som com Maria que acompanya fins el final i, amb la seva mirada, anima i pregar al Pare perquè s’acabi ja el patiment de l’innocent? Som com els soldats que obeeixen ordres, costums, modes que no tenen sentit? Som com la Verònica que eixuga compassiva la suor de tants i tantes que cada dia exposen la seva vida a favor de tots? Som com Pere que passem per moments de crisi i no sabem demostrar quines són les nostres conviccions i els nostres autèntics amics? Som com el Cirineu que ajuda a dur la creu? Som com Judes? Som com aquelles dones que ploren pel mal que hi ha sense adonar-se que també elles, nosaltres, som causants del patiment de tants? Som com Jesús que segueix silenciosament i valentament el camí de creu que el porta a la seva resurrecció?

L’Entrada a la ciutat de Jerusalem no és una processó o un desfila triomfal; és més bé una manifestació popular espontània, en la qual segurament, com passa amb qualsevol acte de masses, participen grups, persones amb objectius i expectatives diferents.

El Regne de Déu és el tema central del missatge i de la praxis de Jesús. La passió i la crucifixió de Jesús és evident: ell va ser un escàndol per a les classes dirigents religioses, va ser tonteria per al poder romà, va ser decepció per el poble que esperava un messies polític, i va ser desconcert per els seus deixebles que no van entendre el seu final.

Que la Setmana Santa ens ajudi a fer créixer la força de l’evangeli de Jesús a les nostres comunitats cristianes. 

J. Bosco Faner