3 Diumenge de Quaresma del Cicle B. Reflexió

            En el temple de Jerusalem hi havia un lloc anomenat “Atri dels gentils”. Era el lloc de trobada entre israelites i no israelites. Tots aquells que no pertanyien a la fe del poble escollit tenien també el seu espai dins el recinte sagrat que els responsables del Temple l’havien convertit en un espai de mercadeig. Jesús, bon jueu, sent que el zel pel Temple el consumeig, i diu ple de temor mirant severament els venedors de vedells, moltons i coloms, i els canvistes: “Traieu açò d’aquí; no convertiu en mercat la casa del meu Pare”. Jesús no pot consentir que el Temple no sigui espai de silenci que traspuï la presència i la transcendència de Déu. Jesús, ahir, avui, i sempre, ens recrimina quan l’Església ofereix una imatge mercantilista, de prepotència, que n’aparta tants de la Bona Nova.

            Què en fem dels espais de les nostres parròquies? La primera lectura de diumenge ens convida a convertir-los en oportunitats per a fer de la nostra vida un regal d’amor a Déu Pare, i un regal d’amor als altres. Els deu manaments ens marquen el camí a seguir.

            Sols si vivim girats a Déu i als germans, sols si professam que Déu és Déu, i és Únic, i que els altres són germans, ens adonarem del profit que en traiem del temps passat a les nostres Parròquies i Esglésies.

            Els deu manaments, resumits en el manament nou “Estima Déu, estima els altres” ofert per Jesús als seus durant el darrer sopar, els hem de traduir en gestos i paraules, pensaments i sentiments. Ningú pot esperar uns altres signes de la presència de Déu més que aquests: “Una comunitat que creu i estima Déu, i una comunitat oberta a l’atenció que mereix tothom”.  Aquest és el signe que salvarà el món.

            Per açò, avui, hem de demanar a Déu molt de ver, que ens faci aptes per a convertir-nos en el seu Temple. Que ens retorni la pau que aquieta les nostres preocupacions i afanys més dolorosos.

            Hem de demanar a Déu que il·lumini, purifiqui i ens alliberi de tot allò que ens impedeix fer camí ca a una major profunditat personal, i cap a una més gran llibertat per a servir i estimar millor a qui sigui.

            Li hem de demanar que el nostre cor sigui casa de pregària, d’acció de gràcies, de lloança. I és que són grans les meravelles que Ell mateix ha obrat en cadascú de nosaltres.

            Li hem de demana que el nostre cor estigui obert a l’escolta de la seva Paraula i atengui les paraules dels altres per fer-los cas i per enriquir-nos personalment.

            Demanem a Déu que visiti les nostres comunitats i persones, que faci enfora de noltros qualsevol actitud o signe d’ateisme, enveja, rivalitat, egoisme, supèrbia, possessió... Demanem-li que, sobretot, ens concedeixi la silenciosa capacitat de sacrificar-nos els uns pels altres; que ens gravi molt endins les seves deu paraules, els seus deu manaments.

            I visquem amb el temor de violar el Temple de Déu, el nostre cor i el nostre pensament, oblidant-nos de la seva presència i del nostre compromís a favor de tots.

J. Bosco Faner