18 de març de 2012

IV DIUMENGE DE QUARESMA B. GLOSSA




IV Diumenge de Quaresma.
Idò tothom que obra perversament detesta la llum,
i no s’atraca a la llum per no veurer-se acusat
per les seves obres. Jn 3, 14-21

Hi havia una vegada un picapedrer que cada dia anava a la cantera a picar pedres. Mentre feia feina, no deixava de cantar, perque, a pesar de ser pobre, no desitjava tenir més del que tenia, de manera que vivia sense la menor preocupació.

Un dia el cridaren perque anés a fer feina a la mansió d’un ric aristòcrata. Quan veié la magnificència de la mansió, sentí per primera vegada en la seva vida l’esperó de la cobdícia i, sospirant, es va dir a sí mateix: “Si jo fos ric, no tindria que guanyar-me la vida amb tanta suor i esforç com ho faig ...!”

I, per la seva sorpresa, sentí una veu que deia: “El teu desig ha estat escoltat. En endavant se’t concedirà tot quan desitgis”. L’homo, no entengué el sentit d’aquelles paraules fins que, al tornar aquella nit a la seva cabana, descobrí que en el seu lloc hi havia una mansió tan esplèndida com aquella en la que havia estat fent feina. De manera que el picapedrer va deixar de tallar pedres i va començar a gaudir de la vida dels rics.

En un dia calorós d’estiu, se li va ocórrer mirar per la finestra i va veure passar el rei amb el seu gran seguici de nobles i esclaus. I pensà: “Com m’agradaria ser el rei i gaudir de la frescor de la carrossa reial”. El seu desig es va complir: a l’instant es va trobar assegut a l’interior d’una confortable i magnífica carrossa. Però aquesta, va resultar ser més calorosa de lo que ell havia suposat. Llavors, va mirar per la finestreta del carruatge i va admirar el poder del Sol, la calor de qual, podia travessar inclòs l’espessa estructura del cotxe. “M’agradaria ser el Sol”, va pensar per a sí mateix. I una vegada més va veure complert el seu desig, trobant-se emitint onades de calor cap a tots els punts de l’univers.

Tot va anar molt be durant algun temps. Però va arribar un dia plujós i, quan va intentar travessar l’espessa capa de nuvolats, va comprovar que no ho podia fer. De manera que al instant es va veure convertit en nuvolat i glorificant-se en la seva capacitat de no deixar passar el Sol ...    Fins que es va transformar en pluja, caigué a terra i es va irritar al comprovar que una enorme roca li impedia el pas obligant-lo a donar un rodeig.

“Com?”, va exclamar. “Una simple roca es més poderosa que jo? Idò vull ser una roca!”  I tot d’una es va veure convertit en una gran roca. Però tot just havia tingut temps de gaudir de la seva nova aparença, quan va sentir unes estranyes renous procedents de la seva pètria base. Mirà cap a baix i va descobrir, consternat, que un diminut ser humà s’entretenia en tallar trossos de pedra dels seus peus.

“Serà possible?”, cridà. “Una insignificant criatura com aquesta ès més poderosa que una imponent roca com jo? Vull ser un homo!” I així va ser com, una vegada més es va veure convertit en un picapedrer que tots els dies anava a la cantera per guanyar-se la vida tallant pedres amb suor i esforç, però cantant en el seu interior, perque es sentia benaurat de ser lo que era i viure amb lo que tenia.

Quan en tenim es costum
De viure cobdiciosament
Amb riquesa permanent
Dins la societat de consum
Volem mantenir el volum
De viure tant còmodament
Per jo viure tant fàcilment
Algú n’ha de passar un fum.

Amics conèixer el perfum

De viure feliç i content

Guanyant-me el meu plat calent
Ès atracar-me a la llum.
Bep Guardia

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada